Són tan sols esglaons
fileres de graons
col·leccions de petjades
empremptes de generacions.
Són il·lusions
però també decepcions
encerts i errades
línies d’horitzons.
Són eslavons
seients de frustracions
pujades i baixades
testimonis de celebracions.
Són com filons
fetes d’or o de taulons
impolutes o descuidades
no entenen de distincions.
Són també sons
formant cançons
notes d’escales
majors o menors.
Divisions
interseccions
lliures o empresonades
són com som.
Passava per allà
vés per on
com si res
i sense entrebancar-se
em digué el darrer vers
no sé com…
si ho sabés!
Sí
era un pont
un pont teixit de branques
que cruixien amb ressò
i sense solfeig
un pont i final
vacil·lant
i sense balanceig
I el temps que s’allargava
com aquell solitari estel,
el sol amagat entre la nuvolada
i la sorra aixecant el seu particular vol,
amb gest rebel.
Aquell jorn que em convidava
a tocar amb els dits el cel,
i és quan sento com una fiblada
en trencar-se aquell fil que el manté.
Dolç viatge prenguera
i, d’un salt, es va fer etern…
estel que duies cabellera
ara danses sense govern.
En una porta ja molt envellida
escric amb les ungles el teu nom,
i és la teva mà, com el pom,
la que em fa creuar el llindar
que em separa del teu interior.
Gemeguen les frontisses
en obrir-se de bat a bat les fulles
mentre els insectes fugen de la meva tímida invasió,
de la llum i els seus colors.
Només vull veure un instant el teu somriure,
escoltar la teva respiració mentre et pentines…
després tancaré la porta i farem l’amor.
I corres amb el triomf entre les mans
allargant les teves cames,
corres per les pàgines del teu llibre
sense agafar-te a les baranes,
escapant dels marges que no et fan lliure
si no esclau de línies ja traçades.
Corres pel plaer de córrer,
corres amb totes les teves ganes,
duus tatuat a la pell el vent
i tens l’embat de les onades.
Enllaç al poema “I res t’atura” musicat per Marcos Bosch. Des d’aquí el meu sincer agraïment.
El riu fa fressa al còrrer cap a la mar,
rodeja l’arbre solitari
i l’empeny a deixar-se anar.
El riu no té pressa, és savi,
i amb unes fulles es conforma
com a testimoni del seu pas.
De les entranyes als oceans
arrossega la vida i la transforma,
i quan la foscor de la nit es projecta
són els estels el seu far.
Si em preguntes què m’enduria a una illa deserta
jo et contesto:
el que em portés la mar.
Platja de Castelldefels
Noia amb caminar de platja,
que arrossega la sorra amb ànsia
i s’incrusta en el paisatge.
Noia que arrenca el vol,
que tria les coordenades del seu mapa
i tripula el seu viatge.
Noia de cabells al sol
amb sabor a aigua salada,
que deixa un solc enrere
i té somnis per mirada.
