fotos i poemes de Sito Rius
Que n’és de ple el bosc
de paraules que em fan sentir viu
que no més lluny de la mort
Aquells arbres tant alts apuntant l’univers
aquelles arrels subjectant forces i pes
i, sobretot,
aquelles escletxes per on traspassa la llum
i la llum ho inunda tot
Venim i marxem
retrocedim i avancem
amb un vaivé
Res és estàtic
ni el balancí solitari
que era impuls i ara fre
Tot es mou
tothom
l’univers es mou
el fum
l’aigua
i el plom
Sobre una petja de fusta observaba
aferrat al seu binocle
que no el deixava
Aquell núvol blanc que jo veia
per a ell era un castell enlluernador
depèn de com es miri
el cel pot esdevindre llibertat
o convertir-se en presó
Llenço paral·leles buscant un punt de fuga
traço línies que arribades a un punt són una
aquell punt crític on neix del dolor la vida
i uns quants punts de sutura
Bec del cel que apunta la teva pell nua
i m’endinso al mar de puntetes amb molta cura
cercant el punt exacte on trobar-te humida
submergida en el meu cos com la natura
Li agradava saltar
no pas còrrer
Deia que aquell instant era ocell
perseguint una ombra
i que la seva vida era tant insignificant
que depenia només
d’una corda
Tenia por
però no ho deia
Es disfressava d’heroïna
i saltava com ocell en picat
tots els dies a la mateixa hora
jugant-se la vida
fins que tingués corda
M’agrada perdre’m en el temps
exactament a aquella hora
ni un minut menys
L’hora en que el sol es va consumint
i la mar sembla una estora
M’agrada el seu silenci també
exactament com sona
ni una nota menys
El moment decrescendo fins a la fi
aquell instant que m’emociona
Un petit gir que creix cap a fora
i que s’expressa amb dolor,
un canvi de sentit tortuós
que escanya amb força
i amaga el pitjor
Ho veieu divertit?… Jo, no
Obro les portes del balcó
quan vull expressar allò que dorm al meu interior
aquelles veritats subtils
i tènues a la llum
Obro les portes del balcó
i es manifesten colors ja familiars
però també la pols dels prestatges
i les vergonyes d’un mateix
Obro les portes del balcó
i de cops és la lluna qui em mira
d’altres un núvol tapant-me el sol
elles em recorden si es fa de nit o de dia
La trajectòria que les ombres dibuixaven
sobre la pell nua de la terra
eren núvols blancs sense saber on caure
però fent camí
