Records en una capsa,
detalls d’una conversa
antiga i propera,
vitralls de colors
girant com a miralls
balancejant-se en la memòria.
Les agulles d’un rellotge
apunten el temps
que fa que no et veig
i allà, borrosa la teva cara,
et miro tot recordant
cada plec.
Poesia sense endreçar
que bulls amb avidesa,
deixa’m per un instant
escriure’t a palpentes…
Remullar-me entre el teu ventre
amb versos com a xemeneies,
submergir-me entre papers,
accents i llengües…
Però, com pot ser?
et mirava però no et veia!
és ara amb els dits descalços
que dibuixo la teva silueta.
Poesia despentinada
que dorms amb ulls ben oberts,
deixa’m fins que aparegui l’alba
ser el teu poeta.
