Jo sol, amb la vida penjant d’una lletra, escric.
Escric a ningú… a mi.
No tinc forces, estic buit,
i com un envoltori de plàstic m’empeny el vent…
i em deixo xocar, alçar i caure a l’atzar.
L’esperança no es presenta a cap cita,
tampoc he quedat,
m’escapo per no veure’m
i trenco a còrrer!!
És un senyal, em dic,
però sense ella, hermética i lluny,
el sentit perd el seu sentit,
arriba el dolor precís i impecable…
Sense rumb ni mapa
passejo deixant cap petjada enrera,
només aquestes paraules que llegirà ningú…
jo, potser tú.
Anuncis
