Enfilo el carrer
sense saber on em porta
gaudint de la carícia
que em provoca la seva ombra
Petjades
els camins de cada història
il·luminant per un temps
les derrotes i victòries.
Una fugida,
una esperança,
un interruptor per interrompre
aquest instant que avança…
clic
Hola Sito!
Sóc la Mireia…fa molt temps que no ens veiem, però t’he retrobat aquí. M’encanta el teu blog, les fotografies, el que escrius…sempre vaig pensar que tenies una sensibilitat especial i veig que no anava errada. Segueix així! Una abraçada.
gràcies Mireia, una abraçada.