Junts tots dos van i venen
tots dos junts en el seu petit món,
un món també rodó
on passen els dies envoltats
d’autobusos i camions.
El temps circula sense agulles
i és de sorra a les sabates,
l’heroi sobreviu i és viu,
món salvatge,
demanant caritat a una estàtua.
Són pits al descobert,
mugrons fortificats dalt d’un cim
que esperen la teva boca resseca.
Esquitxen foc encobert,
la carn són pedres que et cremen
però desitges de la seva aigua fresca.
Sóc el protagonista
que fa sonar la claqueta,
dirigeixo el meu personatge
mentre escric la banda sonora
entre bambolines i cametes.
Potser no sóc del tot conscient
del paper que em toca,
però gaudeixo quan ella s’apropa,
i em besa…
Talleu, és bona!
Fora de la nit que em cobreix,
negra com l’abisme de pol a pol,
agraeixo a qualsevol Déu que pogués existir
per la meva ànima inconquerible.
En les ferotges urpes de les circumstàncies
ni m’he lamentat ni he donat crits,
sota els cops de l’atzar
el meu cap sagna, però no s’inclina.
Més enllà d’aquest lloc d’ira i llàgrimes
és imminent l’horror de l’ombra,
i no obstant això l’amenaça dels anys
em troba i em trobarà sense por.
No importa com d’estreta sigui la porta,
quan carregada de càstigs la sentència,
sóc l’amo del meu destí:
sóc el capità de la meva ànima.
“INVICTUS” de William Ernest Henley
De la seva boca segura
esclata de forma subtil
un respir de força,
una volada d’anhels.
Porta colors de rialla
i la buidor per dins,
el seu temps s’acaba
quan la toques amb els dits.
