Mans i peus trepen amb neguit
per divisar amb ulls petits
el més enllà,
tota una proesa.
S’agafen al manyoc de cordes
presoneres de la seva fita
i s’enfilen amb ferma voluntat
pujant a corre-cuita.
Assegurant els peus en una aresta
s’atura allà dalt i mira,
destria entre els núvols el més blanc
per escriure-hi la seva gesta.
Un teixit de llum travessa l’estació
i enfoca els camins d’unes rajoles,
totes semblants
però amb infinitat d’ombres
que deixen el seu pas.
Un hàbil lladruc travessa l’estació
i el tret de sortida dóna,
tot plegat una maniobra
per fer-nos moure,
un xiscle puntual que ressona,
que fa de les rajoles vies
per on circulen les nostres vides.
Sense permís
s’asseu sobre la seva falda,
i, com qui no vol la cosa,
el pas prohibit
i tancat amb balda.
Setinat el barri
amb pinzellades de concòrdia,
el compte enrere no s’atura
i va traçant una línia divisòria,
una fractura.
Una onada gegant,
una il·lusió amb l’embranzida
de tot un poble,
això és que cal
per fer fora la maleïda ve doble.
Un dia tant especial
com avui
i tu segueixes amb mi,
fent-me costat.
Et fas gran, ens fem grans
però segueixes sent igual,
igual que abans.
Com descriure el que ets
sense saber el que sóc jo
fent-te costat.
Per molts anys… petita,
espero que gaudeixis del teu dia.
T’estimo.
Dedicat a la Júlia
En primer pla,
l’estel ferit
de sal a les venes
i artèries de 30 m2.
Altres temps,
families de pescadors
vivint com a sardines
però amb la roba ben estesa
i el timó enfocat cap a mar.
Al fons, emboirat
i amb signes de poca ètica,
un nyap.
Monstre embotit
construït per les hienes,
un hotel amb suites i spa.
Gris futur,
potser fruit de la inestabilitat.
