Noia amb caminar de platja,
que arrossega la sorra amb ànsia
i s’incrusta en el paisatge.
Noia que arrenca el vol,
que tria les coordenades del seu mapa
i tripula el seu viatge.
Noia de cabells al sol
amb sabor a aigua salada,
que deixa un solc enrere
i té somnis per mirada.
Les branques ballen amb la música de la brisa
i parpellegen les fulles al seu balanceig,
la geografia canvia a cada nota
i es transforma el bosc petit
en cel immens.
Una vibració que flota,
un pessigolleig,
una pau que no es demora,
que es transforma en el meu present.
S’erosiona la teva cara
de les ràfegues que duu el vent
i és en aquest moment,
és ara,
que les teves faccions m’atrauen.
La comissura et menjo amb la boca
i em trago l’aire,
a estones calent com el foc,
de vegades fred com una roca.
Llavis i llengua,
escarpa i martell,
per esculpir suaument
la teva boca de dona.
Mentre el cel dóna el seu veredicte
i el món voltes, com cada dia,
faig una pausa al play,
una foto fixe,
un parèntesi en l’instant de més vertigen.
Qui sosté l’existència?
Les màquines i la tecnologia?
Estem fets d’hores i minuts
o són aquests instants eterns la nostra vida?
Sense música el silenci m’habilita,
tothom assegut a les seves cadires…
toc, toc, toc..
que comença a rodar de nou la melodia.
Mirada perduda a l’infinit
mentre colpeja al pit la vida,
rítmicament,
mirada que assalta l’espai
mentre l’horitzó es perd entre la gent.
Mirada derramada com un crit
que flota nua i intimida,
que reclama un cop de sort
per tancar totes les ferides.
Mirada perduda al infinit
que obres els meus ulls
i els untes de poesia.
