El riu fa fressa al còrrer cap a la mar,
rodeja l’arbre solitari
i l’empeny a deixar-se anar.
El riu no té pressa, és savi,
i amb unes fulles es conforma
com a testimoni del seu pas.
De les entranyes als oceans
arrossega la vida i la transforma,
i quan la foscor de la nit es projecta
són els estels el seu far.
Si em preguntes què m’enduria a una illa deserta
jo et contesto:
el que em portés la mar.
Preciós!