JORNADA DE REFLEXIÓ

2015-05-03_11-03-11_v5

I el temps que s’allargava

com aquell solitari estel,

el sol amagat entre la nuvolada

i la sorra aixecant el seu particular vol,

amb gest rebel.

Aquell jorn que em convidava

a tocar amb els dits el cel,

i és quan sento com una fiblada

en trencar-se aquell fil que el manté.

Dolç viatge prenguera

i, d’un salt, es va fer etern…

estel que duies cabellera

ara danses sense govern.