CAVITAT DE BOCA

S’erosiona la teva cara de les ràfegues que duu el vent i és en aquest moment, és ara, que les teves faccions m’atrauen. La comissura et menjo amb la boca i em trago l’aire, a estones calent com el foc, de vegades fred com una roca. Llavis i llengua, escarpa i martell, per esculpir suaumentContinua llegint “CAVITAT DE BOCA”

PAUSE II

    Mentre el cel dóna el seu veredicte i el món voltes, com cada dia, faig una pausa al play, una foto fixe, un parèntesi en l’instant de més vertigen. Qui sosté l’existència? Les màquines i la tecnologia? Estem fets d’hores i minuts o són aquests instants eterns la nostra vida? Sense música elContinua llegint “PAUSE II”

DE MIRADES

  Mirada perduda a l’infinit mentre colpeja al pit la vida, rítmicament, mirada que assalta l’espai mentre l’horitzó es perd entre la gent. Mirada derramada com un crit que flota nua i intimida, que reclama un cop de sort per tancar totes les ferides. Mirada perduda al infinit que obres els meus ulls i els untesContinua llegint “DE MIRADES”

SI PLOU O NO

  Si plou o no, amb això està el dia. La tarda és història, conté ones, batecs… paraules de dues síl·labes. La indecisió es retrata quan el vent et mou els cabells, però és la sorra, als ulls, la que et delata, és precisa. Allà on acaba la mar, torna enrere, amb això està elContinua llegint “SI PLOU O NO”

UN QUART DE DOTZE

  Sota un sostre d’escates lluents aixeco la mirada atret per la seva forma. Els coloms picotegen i arrenquen el vol amb un tros de llum entre les ales, potser els he espantat amb el meu desig, potser han vist l’ombra dels meus dits i tot el que toco més tard vola. Els segons passenContinua llegint “UN QUART DE DOTZE”

A LA RIBERA

                        Els records sempre em visiten quan passejo per la Ribera, un migdia sense migdiada el present em porta enrere. Recordo onades com llençols i llençols als terrats, terrats amb blanques banderes. Si prenc el pols al passat sento la font de la plaçaContinua llegint “A LA RIBERA”

ETS TU I SÓC JO

  Recordo aquell cistell de vímet ple de branques seques i de com les mans es perfumaven del bosc… la terra que respira, pensava. Envoltats de fulles verdes i marrons la boira ens abraçava, era fidel en el camí com el gos… la terra és generosa, pensava. Recordo aquell cistell de vímet ple de branques sequesContinua llegint “ETS TU I SÓC JO”