Li agradava saltar no pas còrrer Deia que aquell instant era ocell perseguint una ombra i que la seva vida era tant insignificant que depenia només d’una corda Tenia por però no ho deia Es disfressava d’heroïna i saltava com ocell en picat tots els dies a la mateixa hora jugant-se la vida fins queContinua llegint “A TU”
Arxiu de categoria:Barcelona
LES QUATRE ESTACIONS
TRET QUE ALGÚ…
Agafa el fusell inspira aire i amb el dit acaricia el gatell apuntant amb l’ull dret enlaire
SEGUEIX-ME EL FIL
La tarda cau com la cendra, dissimula la nit. Quan el sol ja no fereix un finíssim raig et travessa, t’ho dic jo que als peus d’aquest mur vaig créixer. La tarda cau però no es trenca, no plora el nen de pit. Quan l’ombra ja no et segueix els venedors de llum apareixen,Continua llegint “SEGUEIX-ME EL FIL”
PONT I FINAL
Passava per allà, vés per on, com si res… i sense entrebancar-se em digué el darrer vers, no sé com… si ho sabés! Sí, era un pont, un pont teixit de branques que cruixien amb ressò i sense solfeig, un pont i final vacil·lant i amb un suau balanceig
OBRE’T
En una porta ja molt envellida escric amb les ungles el teu nom, i és la teva mà, com el pom, la que em fa creuar el llindar que em separa del teu interior. Gemeguen les frontisses en obrir-se de bat a bat les fulles mentre els insectes fugen de la meva tímida invasió, deContinua llegint “OBRE’T”
I RES T’ATURA
I corres amb el triomf entre les mans allargant les teves cames, corres per les pàgines del teu llibre sense agafar-te a les baranes, escapant dels marges que no et fan lliure si no esclau de línies ja traçades. Corres pel plaer de córrer, corres amb totes les teves ganes, duus tatuat a la pellContinua llegint “I RES T’ATURA”
PAUSE II
Mentre el cel dóna el seu veredicte i el món voltes, com cada dia, faig una pausa al play, una foto fixe, un parèntesi en l’instant de més vertigen. Qui sosté l’existència? Les màquines i la tecnologia? Estem fets d’hores i minuts o són aquests instants eterns la nostra vida? Sense música elContinua llegint “PAUSE II”
DE MIRADES
Mirada perduda a l’infinit mentre colpeja al pit la vida, rítmicament, mirada que assalta l’espai mentre l’horitzó es perd entre la gent. Mirada derramada com un crit que flota nua i intimida, que reclama un cop de sort per tancar totes les ferides. Mirada perduda al infinit que obres els meus ulls i els untesContinua llegint “DE MIRADES”
UN QUART DE DOTZE
Sota un sostre d’escates lluents aixeco la mirada atret per la seva forma. Els coloms picotegen i arrenquen el vol amb un tros de llum entre les ales, potser els he espantat amb el meu desig, potser han vist l’ombra dels meus dits i tot el que toco més tard vola. Els segons passenContinua llegint “UN QUART DE DOTZE”
