TRET QUE ALGÚ…

20160925_141228_v2
Espectacle “Marcel et ses drôles femmes” al Castell de Montjuïc (Barcelona)

 

Agafa el fusell

inspira aire

i amb el dit acaricia el gatell

apuntant amb l’ull dret enlaire

Anuncis

SEGUEIX-ME EL FIL

20160924_181921_v1

 

La tarda cau com la cendra,

dissimula la nit.

Quan el sol ja no fereix

un finíssim raig et travessa,

t’ho dic jo

que als peus d’aquest mur vaig créixer.

La tarda cau però no es trenca,

no plora el nen de pit.

Quan l’ombra ja no et segueix

els venedors de llum apareixen,

comença la nit

i el dia resta.

OBRE’T

SANYO DIGITAL CAMERA

En una porta ja molt envellida

escric amb les ungles el teu nom,

i és la teva mà, com el pom,

la que em fa creuar el llindar

que em separa del teu interior.

Gemeguen les frontisses

en obrir-se de bat a bat les fulles

mentre els insectes fugen de la meva tímida invasió,

de la llum i els seus colors.

Només vull veure un instant el teu somriure,

escoltar la teva respiració mentre et pentines…

després tancaré la porta i farem l’amor.

I RES T’ATURA

????????????????????

I corres amb el triomf entre les mans

allargant les teves cames,

corres per les pàgines del teu llibre

sense agafar-te a les baranes,

escapant dels marges que no et fan lliure

si no esclau de línies ja traçades.

Corres pel plaer de córrer,

corres amb totes les teves ganes,

duus tatuat a la pell el vent

i tens l’embat de les onades.

Enllaç al poema “I res t’atura” musicat per Marcos Bosch. Des d’aquí el meu sincer agraïment.

https://www.dropbox.com/s/8nwkq8amhd1cja9/Res%20T%27atura_Alfons_Marcos-%2019%3A12%3A14%2019.50.mp3?dl=0

PAUSE II

403481_419530461397940_1498008998_n - copia

 

 

Mentre el cel dóna el seu veredicte

i el món voltes, com cada dia,

faig una pausa al play,

una foto fixe,

un parèntesi en l’instant de més vertigen.

Qui sosté l’existència?

Les màquines i la tecnologia?

Estem fets d’hores i minuts

o són aquests instants eterns la nostra vida?

Sense música el silenci m’habilita,

tothom assegut a les seves cadires…

toc, toc, toc..

que comença a rodar de nou la melodia.

 

 

DE MIRADES

398910_419530494731270_1962613104_n - copia

 

Mirada perduda a l’infinit

mentre colpeja al pit la vida,

rítmicament,

mirada que assalta l’espai

mentre l’horitzó es perd entre la gent.

Mirada derramada com un crit

que flota nua i intimida,

que reclama un cop de sort

per tancar totes les ferides.

Mirada perduda al infinit

que obres els meus ulls

i els untes de poesia.