Agafa el fusell
inspira aire
i amb el dit acaricia el gatell
apuntant amb l’ull dret enlaire
Anuncis
TRET QUE ALGÚ…
Categoria: Barcelona
SEGUEIX-ME EL FIL
La tarda cau com la cendra,
dissimula la nit.
Quan el sol ja no fereix
un finíssim raig et travessa,
t’ho dic jo
que als peus d’aquest mur vaig créixer.
La tarda cau però no es trenca,
no plora el nen de pit.
Quan l’ombra ja no et segueix
els venedors de llum apareixen,
comença la nit
i el dia resta.
PONT I FINAL
Passava per allà,
vés per on,
com si res…
i sense entrebancar-se
em digué el darrer vers,
no sé com…
si ho sabés!
Sí,
era un pont,
un pont teixit de branques
que cruixien amb ressò
i sense solfeig,
un pont i final
vacil·lant
i amb un suau balanceig
OBRE’T
En una porta ja molt envellida
escric amb les ungles el teu nom,
i és la teva mà, com el pom,
la que em fa creuar el llindar
que em separa del teu interior.
Gemeguen les frontisses
en obrir-se de bat a bat les fulles
mentre els insectes fugen de la meva tímida invasió,
de la llum i els seus colors.
Només vull veure un instant el teu somriure,
escoltar la teva respiració mentre et pentines…
després tancaré la porta i farem l’amor.
I RES T’ATURA
I corres amb el triomf entre les mans
allargant les teves cames,
corres per les pàgines del teu llibre
sense agafar-te a les baranes,
escapant dels marges que no et fan lliure
si no esclau de línies ja traçades.
Corres pel plaer de córrer,
corres amb totes les teves ganes,
duus tatuat a la pell el vent
i tens l’embat de les onades.
Enllaç al poema “I res t’atura” musicat per Marcos Bosch. Des d’aquí el meu sincer agraïment.
PAUSE II
Mentre el cel dóna el seu veredicte
i el món voltes, com cada dia,
faig una pausa al play,
una foto fixe,
un parèntesi en l’instant de més vertigen.
Qui sosté l’existència?
Les màquines i la tecnologia?
Estem fets d’hores i minuts
o són aquests instants eterns la nostra vida?
Sense música el silenci m’habilita,
tothom assegut a les seves cadires…
toc, toc, toc..
que comença a rodar de nou la melodia.
DE MIRADES
Mirada perduda a l’infinit
mentre colpeja al pit la vida,
rítmicament,
mirada que assalta l’espai
mentre l’horitzó es perd entre la gent.
Mirada derramada com un crit
que flota nua i intimida,
que reclama un cop de sort
per tancar totes les ferides.
Mirada perduda al infinit
que obres els meus ulls
i els untes de poesia.
