La tarda cau com la cendra,
dissimula la nit.
Quan el sol ja no fereix
un finíssim raig et travessa,
t’ho dic jo
que als peus d’aquest mur vaig créixer.
La tarda cau però no es trenca,
no plora el nen de pit.
Quan l’ombra ja no et segueix
els venedors de llum apareixen,
comença la nit
i el dia resta.
Passava per allà,
vés per on,
com si res…
i sense entrebancar-se
em digué el darrer vers,
no sé com…
si ho sabés!
Sí,
era un pont,
un pont teixit de branques
que cruixien amb ressò
i sense solfeig,
un pont i final
vacil·lant
i amb un suau balanceig
En una porta ja molt envellida
escric amb les ungles el teu nom,
i és la teva mà, com el pom,
la que em fa creuar el llindar
que em separa del teu interior.
Gemeguen les frontisses
en obrir-se de bat a bat les fulles
mentre els insectes fugen de la meva tímida invasió,
de la llum i els seus colors.
Només vull veure un instant el teu somriure,
escoltar la teva respiració mentre et pentines…
després tancaré la porta i farem l’amor.
I corres amb el triomf entre les mans
allargant les teves cames,
corres per les pàgines del teu llibre
sense agafar-te a les baranes,
escapant dels marges que no et fan lliure
si no esclau de línies ja traçades.
Corres pel plaer de córrer,
corres amb totes les teves ganes,
duus tatuat a la pell el vent
i tens l’embat de les onades.
Enllaç al poema “I res t’atura” musicat per Marcos Bosch. Des d’aquí el meu sincer agraïment.
Mentre el cel dóna el seu veredicte
i el món voltes, com cada dia,
faig una pausa al play,
una foto fixe,
un parèntesi en l’instant de més vertigen.
Qui sosté l’existència?
Les màquines i la tecnologia?
Estem fets d’hores i minuts
o són aquests instants eterns la nostra vida?
Sense música el silenci m’habilita,
tothom assegut a les seves cadires…
toc, toc, toc..
que comença a rodar de nou la melodia.
Mirada perduda a l’infinit
mentre colpeja al pit la vida,
rítmicament,
mirada que assalta l’espai
mentre l’horitzó es perd entre la gent.
Mirada derramada com un crit
que flota nua i intimida,
que reclama un cop de sort
per tancar totes les ferides.
Mirada perduda al infinit
que obres els meus ulls
i els untes de poesia.
Sota un sostre d’escates lluents
aixeco la mirada atret per la seva forma.
Els coloms picotegen i arrenquen el vol
amb un tros de llum entre les ales,
potser els he espantat amb el meu desig,
potser han vist l’ombra dels meus dits
i tot el que toco més tard vola.
Els segons passen a minuts
sota un sostre de llum idèntica,
que t’apunyala la vida indiscriminadament
i qui sap si se t’emporta.
De la llum a la foscor hi ha una línia prima,
no hi ha més temps, s’acaba.
Baixo la mirada i veig l’hora com arriba.
