SEGUEIX-ME EL FIL

20160924_181921_v1

 

La tarda cau com la cendra,

dissimula la nit.

Quan el sol ja no fereix

un finíssim raig et travessa,

t’ho dic jo

que als peus d’aquest mur vaig créixer.

La tarda cau però no es trenca,

no plora el nen de pit.

Quan l’ombra ja no et segueix

els venedors de llum apareixen,

comença la nit

i el dia resta.

Anuncis

PONT I FINAL

20150524_174101_v1

 

Passava per allà,

vés per on,

com si res…

i sense entrebancar-se

em digué el darrer vers,

no sé com…

si ho sabés!

Sí,

era un pont,

un pont teixit de branques

que cruixien amb ressò

i sense solfeig,

un pont i final

vacil·lant

i amb un suau balanceig

OBRE’T

SANYO DIGITAL CAMERA

En una porta ja molt envellida

escric amb les ungles el teu nom,

i és la teva mà, com el pom,

la que em fa creuar el llindar

que em separa del teu interior.

Gemeguen les frontisses

en obrir-se de bat a bat les fulles

mentre els insectes fugen de la meva tímida invasió,

de la llum i els seus colors.

Només vull veure un instant el teu somriure,

escoltar la teva respiració mentre et pentines…

després tancaré la porta i farem l’amor.

I RES T’ATURA

????????????????????

I corres amb el triomf entre les mans

allargant les teves cames,

corres per les pàgines del teu llibre

sense agafar-te a les baranes,

escapant dels marges que no et fan lliure

si no esclau de línies ja traçades.

Corres pel plaer de córrer,

corres amb totes les teves ganes,

duus tatuat a la pell el vent

i tens l’embat de les onades.

Enllaç al poema “I res t’atura” musicat per Marcos Bosch. Des d’aquí el meu sincer agraïment.

https://www.dropbox.com/s/8nwkq8amhd1cja9/Res%20T%27atura_Alfons_Marcos-%2019%3A12%3A14%2019.50.mp3?dl=0

PAUSE II

403481_419530461397940_1498008998_n - copia

 

 

Mentre el cel dóna el seu veredicte

i el món voltes, com cada dia,

faig una pausa al play,

una foto fixe,

un parèntesi en l’instant de més vertigen.

Qui sosté l’existència?

Les màquines i la tecnologia?

Estem fets d’hores i minuts

o són aquests instants eterns la nostra vida?

Sense música el silenci m’habilita,

tothom assegut a les seves cadires…

toc, toc, toc..

que comença a rodar de nou la melodia.

 

 

DE MIRADES

398910_419530494731270_1962613104_n - copia

 

Mirada perduda a l’infinit

mentre colpeja al pit la vida,

rítmicament,

mirada que assalta l’espai

mentre l’horitzó es perd entre la gent.

Mirada derramada com un crit

que flota nua i intimida,

que reclama un cop de sort

per tancar totes les ferides.

Mirada perduda al infinit

que obres els meus ulls

i els untes de poesia.

UN QUART DE DOTZE

2014-05-02 16.01.23

 

Sota un sostre d’escates lluents

aixeco la mirada atret per la seva forma.

Els coloms picotegen i arrenquen el vol

amb un tros de llum entre les ales,

potser els he espantat amb el meu desig,

potser han vist l’ombra dels meus dits

i tot el que toco més tard vola.

Els segons passen a minuts

sota un sostre de llum idèntica,

que t’apunyala la vida indiscriminadament

i qui sap si se t’emporta.

De la llum a la foscor hi ha una línia prima,

no hi ha més temps, s’acaba.

Baixo la mirada i veig l’hora com arriba.