SUPOSICIONS

Un nen a dins Un petit univers esculpit que fa rima amb les fulles per fer volar els sentits Té a les manetes astelles ser ungles serà el seu destí potser per aferrar-se a la vida i escalar aquell tronc de pi

SÍNTESI DE LA FOTO

Que n’és de ple el bosc de paraules que em fan sentir viu que no més lluny de la mort Aquells arbres tant alts apuntant l’univers aquelles arrels subjectant forces i pes i, sobretot, aquelles escletxes per on traspassa la llum i la llum ho inunda tot

VAIVÉ

Venim i marxem retrocedim i avancem amb un vaivé Res és estàtic ni el balancí solitari que era impuls i ara fre Tot es mou tothom l’univers es mou el fum l’aigua i el plom

A TU

Li agradava saltar no pas còrrer Deia que aquell instant era ocell perseguint una ombra i que la seva vida era tant insignificant que depenia només d’una corda Tenia por però no ho deia Es disfressava d’heroïna i saltava com ocell en picat tots els dies a la mateixa hora jugant-se la vida fins que

CAP AL TARD

M’agrada perdre’m en el temps exactament a aquella hora ni un minut menys L’hora en que el sol es va consumint i la mar sembla una estora M’agrada el seu silenci també exactament com sona ni una nota menys El moment decrescendo fins a la fi aquell instant que m’emociona

LES QUATRE ESTACIONS

DIVERTICLES

  Un petit gir que creix cap a fora i que s’expressa amb dolor, un canvi de sentit tortuós que escanya amb força i amaga el pitjor Ho veieu divertit?… Jo, no    

EL BALCÓ

    Obro les portes del balcó quan vull expressar allò que dorm al meu interior aquelles veritats subtils i tènues a la llum   Obro les portes del balcó i es manifesten colors ja familiars  però també la pols dels prestatges i les vergonyes d’un mateix   Obro les portes del balcó i de

FENT CAMÍ

  La trajectòria que les ombres dibuixaven sobre la pell nua de la terra eren núvols blancs sense saber on caure però fent camí

TRET QUE ALGÚ…

  Agafa el fusell inspira aire i amb el dit acaricia el gatell apuntant amb l’ull dret enlaire