COM LA MAR BATEGA

Prenc les paraules i amb elles escric

per poder-me sentir viu.

Traço escrits o dibuixo poemes

com la mar batega

o baixa un riu.

Són com onades trobant la fi,

com onades iniciant un cami,

ressonen amb escuma

la llibertat i el seu sentit

100_008412

Anuncis

RETRAT

106_060522

Sense càmera intento fotografiar
aquest moment tant meu
i impossible d’emmarcar.
L’horitzó allà, anivellat i definit,
travessant olors de mar
i mirant-nos des de l’infinit…
La lluna aqui, creixent,
desitjant tocar l’horitzó
per tercer o quart intent.
Mentre la sorra els peus m’acull
intento captar el moment
per aconseguir el meu objectiu,
enfocant a l’infinit l’ull,
disparant mirades…
Sense càmera intento fotografiar
aquest moment tant meu
i impossible de revelar.

PAS A PAS

A 8 km. per hora camino pas a pas
sol i envoltat del sol
creuant edificis buits i apagats fanals,
desxifrant el meu destí
entre ones invisibles.
Com una formiga més camino pas a pas
silent envoltat de gent
observant l’opulència i la misèria
com es creuen davant meu
buscant cobertura o un tros de pa.
Som semblants que caminem pas a pas
com si res envoltats de tot i més
d’innecessari quan falta lo fonamental,
de por quan cal la ferma lluita
i fer un pas endavant.
A 8 km. per hora camino pas a pas
buscant envoltat de senyals
respostes a les meves preguntes.

dsc014402

JO SOL

Jo sol, amb la vida penjant d’una lletra, escric.

Escric a ningú… a mi.

No tinc forces, estic buit,

i com un envoltori de plàstic m’empeny el vent…

i em deixo xocar, alçar i caure a l’atzar.

L’esperança no es presenta a cap cita,

tampoc he quedat,

m’escapo per no veure’m

i trenco a còrrer!!

És un senyal, em dic,

però sense ella, hermética i lluny,

el sentit perd el seu sentit,

arriba el dolor precís i impecable…

Sense rumb ni mapa

passejo deixant cap petjada enrera,

només aquestes paraules que llegirà ningú…

jo, potser tú.

A543054_419530711397915_100000229702065_1617280_137902833_n2

PUC?

dsc0150612

Poesia sense endreçar

que bulls amb avidesa,

deixa’m per un instant

escriure’t a palpentes…

Remullar-me entre el teu ventre

amb versos com a xemeneies,

submergir-me entre papers,

accents i llengües…

Però, com pot ser?

et mirava però no et veia!

és ara amb els dits descalços

que dibuixo la teva  silueta.

Poesia despentinada

que dorms amb ulls ben oberts,

deixa’m fins que aparegui l’alba

ser el teu poeta.