La tarda cau com la cendra,
dissimula la nit.
Quan el sol ja no fereix
un finíssim raig et travessa,
t’ho dic jo
que als peus d’aquest mur vaig créixer.
La tarda cau però no es trenca,
no plora el nen de pit.
Quan l’ombra ja no et segueix
els venedors de llum apareixen,
comença la nit
i el dia resta.
Des d’aquell pont i final
va venir de tot,
per sort.
Van venir llargues converses
i silencis eterns,
plors i rialles,
pau i batalles,
penya-segats sense frens
i horitzons on ens trobàvem.
D’aquell pont escric de nou,
i ja fa molt de temps,
i no em cal arrencar al sol la llum
per recordar amb claredat
com l’amor em prengué.
Passava per allà,
vés per on,
com si res…
i sense entrebancar-se
em digué el darrer vers,
no sé com…
si ho sabés!
Sí,
era un pont,
un pont teixit de branques
que cruixien amb ressò
i sense solfeig,
un pont i final
vacil·lant
i amb un suau balanceig
I el temps que s’allargava
com aquell solitari estel,
el sol amagat entre la nuvolada
i la sorra aixecant el seu particular vol,
amb gest rebel.
Aquell jorn que em convidava
a tocar amb els dits el cel,
i és quan sento com una fiblada
en trencar-se aquell fil que el manté.
Dolç viatge prenguera
i, d’un salt, es va fer etern…
estel que duies cabellera
ara danses sense govern.
En una porta ja molt envellida
escric amb les ungles el teu nom,
i és la teva mà, com el pom,
la que em fa creuar el llindar
que em separa del teu interior.
Gemeguen les frontisses
en obrir-se de bat a bat les fulles
mentre els insectes fugen de la meva tímida invasió,
de la llum i els seus colors.
Només vull veure un instant el teu somriure,
escoltar la teva respiració mentre et pentines…
després tancaré la porta i farem l’amor.
I corres amb el triomf entre les mans
allargant les teves cames,
corres per les pàgines del teu llibre
sense agafar-te a les baranes,
escapant dels marges que no et fan lliure
si no esclau de línies ja traçades.
Corres pel plaer de córrer,
corres amb totes les teves ganes,
duus tatuat a la pell el vent
i tens l’embat de les onades.
Enllaç al poema “I res t’atura” musicat per Marcos Bosch. Des d’aquí el meu sincer agraïment.
El riu fa fressa al còrrer cap a la mar,
rodeja l’arbre solitari
i l’empeny a deixar-se anar.
El riu no té pressa, és savi,
i amb unes fulles es conforma
com a testimoni del seu pas.
De les entranyes als oceans
arrossega la vida i la transforma,
i quan la foscor de la nit es projecta
són els estels el seu far.
Si em preguntes què m’enduria a una illa deserta
jo et contesto:
el que em portés la mar.
