EM VOLS NU, AMB NÚVOLS

  Amb la mirada perduda estava el cel amb un coixí de núvols ajaguda ella sobre ell nus i fets un nus també      

SEGUEIX-ME EL FIL

  La tarda cau com la cendra, dissimula la nit. Quan el sol ja no fereix un finíssim raig et travessa, t’ho dic jo que als peus d’aquest mur vaig créixer. La tarda cau però no es trenca, no plora el nen de pit. Quan l’ombra ja no et segueix els venedors de llum apareixen,

PONT I SEGUINT

  Des d’aquell pont i final va venir de tot, per sort. Van venir llargues converses i silencis eterns, plors i rialles, pau i batalles, penya-segats sense frens i horitzons on ens trobàvem. D’aquell pont escric de nou, i ja fa molt de temps, i no em cal arrencar al sol la llum per recordar

PONT I FINAL

  Passava per allà, vés per on, com si res… i sense entrebancar-se em digué el darrer vers, no sé com… si ho sabés! Sí, era un pont, un pont teixit de branques que cruixien amb ressò i sense solfeig, un pont i final vacil·lant i amb un suau balanceig

JORNADA DE REFLEXIÓ

I el temps que s’allargava com aquell solitari estel, el sol amagat entre la nuvolada i la sorra aixecant el seu particular vol, amb gest rebel. Aquell jorn que em convidava a tocar amb els dits el cel, i és quan sento com una fiblada en trencar-se aquell fil que el manté. Dolç viatge prenguera

OBRE’T

En una porta ja molt envellida escric amb les ungles el teu nom, i és la teva mà, com el pom, la que em fa creuar el llindar que em separa del teu interior. Gemeguen les frontisses en obrir-se de bat a bat les fulles mentre els insectes fugen de la meva tímida invasió, de

I RES T’ATURA

I corres amb el triomf entre les mans allargant les teves cames, corres per les pàgines del teu llibre sense agafar-te a les baranes, escapant dels marges que no et fan lliure si no esclau de línies ja traçades. Corres pel plaer de córrer, corres amb totes les teves ganes, duus tatuat a la pell

SI EM PREGUNTES

    El riu fa fressa al còrrer cap a la mar, rodeja  l’arbre solitari i l’empeny a deixar-se anar. El riu no té pressa, és savi, i amb unes fulles es conforma com a testimoni del seu pas. De les entranyes als oceans arrossega la vida i la transforma, i quan la foscor de la

NOIA AMB CAMINAR DE PLATJA

  Noia amb caminar de platja, que arrossega la sorra amb ànsia i s’incrusta en el paisatge. Noia que arrenca el vol, que tria les coordenades del seu mapa i tripula el seu viatge. Noia de cabells al sol amb sabor a aigua salada, que deixa un solc enrere i té somnis per mirada.

ARA I AQUÍ

  Les branques ballen amb la música de la brisa i parpellegen les fulles al seu balanceig, la geografia canvia a cada nota i es transforma el bosc petit en cel immens. Una vibració que flota, un pessigolleig, una pau que no es demora, que es transforma en el meu present.