Obro les portes del balcó
quan vull expressar allò que dorm al meu interior
aquelles veritats subtils
i tènues a la llum
Obro les portes del balcó
i es manifesten colors ja familiars
però també la pols dels prestatges
i les vergonyes d’un mateix
Obro les portes del balcó
i de cops és la lluna qui em mira
d’altres un núvol tapant-me el sol
elles em recorden si es fa de nit o de dia
La trajectòria que les ombres dibuixaven
sobre la pell nua de la terra
eren núvols blancs sense saber on caure
però fent camí
Agafa el fusell
inspira aire
i amb el dit acaricia el gatell
apuntant amb l’ull dret enlaire
Amb la mirada perduda estava el cel
amb un coixí de núvols ajaguda ella sobre ell
nus
i fets un nus també
La tarda cau com la cendra,
dissimula la nit.
Quan el sol ja no fereix
un finíssim raig et travessa,
t’ho dic jo
que als peus d’aquest mur vaig créixer.
La tarda cau però no es trenca,
no plora el nen de pit.
Quan l’ombra ja no et segueix
els venedors de llum apareixen,
comença la nit
i el dia resta.
Des d’aquell pont i final
va venir de tot,
per sort.
Van venir llargues converses
i silencis eterns,
plors i rialles,
pau i batalles,
penya-segats sense frens
i horitzons on ens trobàvem.
D’aquell pont escric de nou,
i ja fa molt de temps,
i no em cal arrencar al sol la llum
per recordar amb claredat
com l’amor em prengué.
Passava per allà,
vés per on,
com si res…
i sense entrebancar-se
em digué el darrer vers,
no sé com…
si ho sabés!
Sí,
era un pont,
un pont teixit de branques
que cruixien amb ressò
i sense solfeig,
un pont i final
vacil·lant
i amb un suau balanceig
