El riu fa fressa al còrrer cap a la mar,
rodeja l’arbre solitari
i l’empeny a deixar-se anar.
El riu no té pressa, és savi,
i amb unes fulles es conforma
com a testimoni del seu pas.
De les entranyes als oceans
arrossega la vida i la transforma,
i quan la foscor de la nit es projecta
són els estels el seu far.
Si em preguntes què m’enduria a una illa deserta
jo et contesto:
el que em portés la mar.
Noia amb caminar de platja,
que arrossega la sorra amb ànsia
i s’incrusta en el paisatge.
Noia que arrenca el vol,
que tria les coordenades del seu mapa
i tripula el seu viatge.
Noia de cabells al sol
amb sabor a aigua salada,
que deixa un solc enrere
i té somnis per mirada.
Les branques ballen amb la música de la brisa
i parpellegen les fulles al seu balanceig,
la geografia canvia a cada nota
i es transforma el bosc petit
en cel immens.
Una vibració que flota,
un pessigolleig,
una pau que no es demora,
que es transforma en el meu present.
S’erosiona la teva cara
de les ràfegues que duu el vent
i és en aquest moment,
és ara,
que les teves faccions m’atrauen.
La comissura et menjo amb la boca
i em trago l’aire,
a estones calent com el foc,
de vegades fred com una roca.
Llavis i llengua,
escarpa i martell,
per esculpir suaument
la teva boca de dona.
Mentre el cel dóna el seu veredicte
i el món voltes, com cada dia,
faig una pausa al play,
una foto fixe,
un parèntesi en l’instant de més vertigen.
Qui sosté l’existència?
Les màquines i la tecnologia?
Estem fets d’hores i minuts
o són aquests instants eterns la nostra vida?
Sense música el silenci m’habilita,
tothom assegut a les seves cadires…
toc, toc, toc..
que comença a rodar de nou la melodia.
Mirada perduda a l’infinit
mentre colpeja al pit la vida,
rítmicament,
mirada que assalta l’espai
mentre l’horitzó es perd entre la gent.
Mirada derramada com un crit
que flota nua i intimida,
que reclama un cop de sort
per tancar totes les ferides.
Mirada perduda al infinit
que obres els meus ulls
i els untes de poesia.
Si plou o no,
amb això està el dia.
La tarda és història,
conté ones, batecs…
paraules de dues síl·labes.
La indecisió es retrata
quan el vent et mou els cabells,
però és la sorra, als ulls,
la que et delata, és precisa.
Allà on acaba la mar,
torna enrere,
amb això està el dia.
