La trajectòria que les ombres dibuixaven
sobre la pell nua de la terra
eren núvols blancs sense saber on caure
però fent camí
FENT CAMÍ
TRET QUE ALGÚ…
Agafa el fusell
inspira aire
i amb el dit acaricia el gatell
apuntant amb l’ull dret enlaire
ESCALES
EM VOLS NU, AMB NÚVOLS
Amb la mirada perduda estava el cel
amb un coixí de núvols ajaguda ella sobre ell
nus
i fets un nus també
SEGUEIX-ME EL FIL
La tarda cau com la cendra,
dissimula la nit.
Quan el sol ja no fereix
un finíssim raig et travessa,
t’ho dic jo
que als peus d’aquest mur vaig créixer.
La tarda cau però no es trenca,
no plora el nen de pit.
Quan l’ombra ja no et segueix
els venedors de llum apareixen,
comença la nit
i el dia resta.
PONT I SEGUINT
Des d’aquell pont i final
va venir de tot,
per sort.
Van venir llargues converses
i silencis eterns,
plors i rialles,
pau i batalles,
penya-segats sense frens
i horitzons on ens trobàvem.
D’aquell pont escric de nou,
i ja fa molt de temps,
i no em cal arrencar al sol la llum
per recordar amb claredat
com l’amor em prengué.
PONT I FINAL
Passava per allà,
vés per on,
com si res…
i sense entrebancar-se
em digué el darrer vers,
no sé com…
si ho sabés!
Sí,
era un pont,
un pont teixit de branques
que cruixien amb ressò
i sense solfeig,
un pont i final
vacil·lant
i amb un suau balanceig
JORNADA DE REFLEXIÓ
I el temps que s’allargava
com aquell solitari estel,
el sol amagat entre la nuvolada
i la sorra aixecant el seu particular vol,
amb gest rebel.
Aquell jorn que em convidava
a tocar amb els dits el cel,
i és quan sento com una fiblada
en trencar-se aquell fil que el manté.
Dolç viatge prenguera
i, d’un salt, es va fer etern…
estel que duies cabellera
ara danses sense govern.
OBRE’T
En una porta ja molt envellida
escric amb les ungles el teu nom,
i és la teva mà, com el pom,
la que em fa creuar el llindar
que em separa del teu interior.
Gemeguen les frontisses
en obrir-se de bat a bat les fulles
mentre els insectes fugen de la meva tímida invasió,
de la llum i els seus colors.
Només vull veure un instant el teu somriure,
escoltar la teva respiració mentre et pentines…
després tancaré la porta i farem l’amor.
I RES T’ATURA
I corres amb el triomf entre les mans
allargant les teves cames,
corres per les pàgines del teu llibre
sense agafar-te a les baranes,
escapant dels marges que no et fan lliure
si no esclau de línies ja traçades.
Corres pel plaer de córrer,
corres amb totes les teves ganes,
duus tatuat a la pell el vent
i tens l’embat de les onades.
Enllaç al poema “I res t’atura” musicat per Marcos Bosch. Des d’aquí el meu sincer agraïment.
