SI EM PREGUNTES

 

100_0058 - copia

 

El riu fa fressa al còrrer cap a la mar,

rodeja  l’arbre solitari

i l’empeny a deixar-se anar.

El riu no té pressa, és savi,

i amb unes fulles es conforma

com a testimoni del seu pas.

De les entranyes als oceans

arrossega la vida i la transforma,

i quan la foscor de la nit es projecta

són els estels el seu far.

Si em preguntes què m’enduria a una illa deserta

jo et contesto:

el que em portés la mar.

 

NOIA AMB CAMINAR DE PLATJA

2014-08-18 19.01.18
Platja de Castelldefels

 

Noia amb caminar de platja,

que arrossega la sorra amb ànsia

i s’incrusta en el paisatge.

Noia que arrenca el vol,

que tria les coordenades del seu mapa

i tripula el seu viatge.

Noia de cabells al sol

amb sabor a aigua salada,

que deixa un solc enrere

i té somnis per mirada.

ARA I AQUÍ

IMG-20140819-WA0001
Passeig del Llac romàntic, monestir budista del Garraf

 

Les branques ballen amb la música de la brisa

i parpellegen les fulles al seu balanceig,

la geografia canvia a cada nota

i es transforma el bosc petit

en cel immens.

Una vibració que flota,

un pessigolleig,

una pau que no es demora,

que es transforma en el meu present.

 

 

CAVITAT DE BOCA

2014-08-19 13.28.07

S’erosiona la teva cara

de les ràfegues que duu el vent

i és en aquest moment,

és ara,

que les teves faccions m’atrauen.

La comissura et menjo amb la boca

i em trago l’aire,

a estones calent com el foc,

de vegades fred com una roca.

Llavis i llengua,

escarpa i martell,

per esculpir suaument

la teva boca de dona.

PAUSE II

403481_419530461397940_1498008998_n - copia

 

 

Mentre el cel dóna el seu veredicte

i el món voltes, com cada dia,

faig una pausa al play,

una foto fixe,

un parèntesi en l’instant de més vertigen.

Qui sosté l’existència?

Les màquines i la tecnologia?

Estem fets d’hores i minuts

o són aquests instants eterns la nostra vida?

Sense música el silenci m’habilita,

tothom assegut a les seves cadires…

toc, toc, toc..

que comença a rodar de nou la melodia.

 

 

DE MIRADES

398910_419530494731270_1962613104_n - copia

 

Mirada perduda a l’infinit

mentre colpeja al pit la vida,

rítmicament,

mirada que assalta l’espai

mentre l’horitzó es perd entre la gent.

Mirada derramada com un crit

que flota nua i intimida,

que reclama un cop de sort

per tancar totes les ferides.

Mirada perduda al infinit

que obres els meus ulls

i els untes de poesia.

SI PLOU O NO

2014-07-14 19.27.36
Platja de Badalona

 

Si plou o no,

amb això està el dia.

La tarda és història,

conté ones, batecs…

paraules de dues síl·labes.

La indecisió es retrata

quan el vent et mou els cabells,

però és la sorra, als ulls,

la que et delata, és precisa.

Allà on acaba la mar,

torna enrere,

amb això està el dia.

 

 

 

UN QUART DE DOTZE

2014-05-02 16.01.23

 

Sota un sostre d’escates lluents

aixeco la mirada atret per la seva forma.

Els coloms picotegen i arrenquen el vol

amb un tros de llum entre les ales,

potser els he espantat amb el meu desig,

potser han vist l’ombra dels meus dits

i tot el que toco més tard vola.

Els segons passen a minuts

sota un sostre de llum idèntica,

que t’apunyala la vida indiscriminadament

i qui sap si se t’emporta.

De la llum a la foscor hi ha una línia prima,

no hi ha més temps, s’acaba.

Baixo la mirada i veig l’hora com arriba.

 

 

A LA RIBERA

????????????????????

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Els records sempre em visiten

quan passejo per la Ribera,

un migdia sense migdiada

el present em porta enrere.

Recordo onades com llençols

i llençols als terrats,

terrats amb blanques banderes.

Si prenc el pols al passat

sento la font de la plaça degotant

o el xiscle de les orenetes com destaca,

sento el tacte de la sorra als dits

i petxines dins les butxaques.

Migdia sense migdiada

passejo per la Ribera,

els records sempre m’acompanyen,

i, a l’atzar,

giro per un carrer sense vorera,

el mateix que brota per les parets

i llisca per les clavegueres.

ETS TU I SÓC JO

El Grau 04
Mas el Grau, al municipi de les Llosses (Ripollès)

 

Recordo aquell cistell de vímet

ple de branques seques

i de com les mans es perfumaven del bosc…

la terra que respira, pensava.

Envoltats de fulles verdes i marrons

la boira ens abraçava,

era fidel en el camí com el gos…

la terra és generosa, pensava.

Recordo aquell cistell de vímet

ple de branques seques

que després cremàvem al foc…

la terra ets tu i sóc jo, penso ara.