L’HEROI

????????????????????

Mans i peus trepen amb neguit

per divisar amb ulls petits

el més enllà,

tota una proesa

S’agafa al manyoc de cordes

presoneres de la seva fita

i s’enfila amb ferma voluntat

pujant a corre-cuita

Assegurant els peus en una aresta

s’atura allà dalt i mira,

destria entre els núvols el més blanc

per escriure-hi la seva gesta

QUIN TREN DE VIDA

Estació de França, Barcelona

 

 

 

Un teixit de llum travessa l’estació

i enfoca els camins d’unes rajoles,

totes semblants

però amb infinitat d’ombres

que deixen el seu pas.

Un hàbil lladruc travessa l’estació

i el tret de sortida dóna,

tot plegat una maniobra

per fer-nos moure,

un xiscle puntual que ressona,

que fa de les rajoles vies

per on circulen les nostres vides.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

W

????????????????????

 

Sense permís

s’asseu sobre la seva falda,

i, com qui no vol la cosa,

el pas prohibit

i tancat amb balda.

 

Setinat el barri

amb pinzellades de concòrdia,

el compte enrere no s’atura

i va traçant una línia divisòria,

una fractura.

 

Una onada gegant,

una il·lusió amb l’embranzida

de tot un poble,

això és que cal

per fer fora la maleïda ve doble.

 

 

 

INESTABLE

????????????????????
Escultura de Rebecca Horn “L’estel ferit” a la Barceloneta

 

En primer pla,

l’estel ferit

de sal a les venes

i artèries de 30 m2.

Altres temps,

families de pescadors

vivint com a sardines

però amb la roba ben estesa

i el timó enfocat cap a mar.

 

Al fons, emboirat

i amb signes de poca ètica,

un nyap.

Monstre embotit

construït per les hienes,

un hotel amb suites i spa.

Gris futur,

potser fruit de la inestabilitat.

 

A TOCAR DE LA MAR

????????????????????

 

Mar i boira,

vent de llevant que esborra l’horitzó,

que cobreix la sorra d’escuma

on les gavines hi troben almoina.

Una silueta voreja la frontera

i amb passes grans al destí s’aferra,

no s’atura,

aguanta el tipus

malgrat la força de la natura,

ambaixadora d’aquest meu poema.

 

 

HO DIU EL VENT

????????????????????

Lluny del tumult de la ciutat confosa

camina, amb els seus gossos lligats,

un home.

No conec el seu nom,

és un interrogant sepultat a la sorra,

un supervivent.

Camina amb la reverència del dia

i emprenc camí amb ell.

El segueixo sense saber on em porta,

fins quan,

fins què.

Guardo només una instantània

i l’adéu que no vaig dir

ni diré…

ho diu el vent.

ABSENTS

????????????????????

Conquistat per la casualitat

m’acosto per fer-me un espai

entre els seus anhels ocults.

Les mans sobre les cames descansen

i assaboreixen el temps que circula entre els dits.

Els peus, conscients que són adults,

es reconeixen un a l’altre besant-se les ferides.

Les parpelles abracen els ulls cansats

mentre els llavis callen emmudits

i de la boca no cau saliva,

perquè aquest és el seu moment,

és ara,

en el repòs sense moviment

que la llum s’expandeix com un mantra.

Marxo amb l’instant guardat

i amb la pau encomanada.

NENS

????????????????????

El dia ha portat la llum

i les petites veritats ressalten.

La sorra humil, com la vida,

ens impregna de minúsculs records

que amb els anys, sense raó, callem.

Els guardem en blanc i negre,

tenen el só d’un timbre de bicicleta

o són rodons com una pilota.

Abandonem el joc

perquè no fa per nosaltres,

ja no diem aquella paraulota…

ens tapem la intimitat

sota la falda de la vergonya.

Pujo per l’avinguda contant els cotxes,

si arribo a casa i no trepitjo cap ombra

el Barça guanyarà la Copa.