fotos i poemes de Sito Rius
Mans i peus trepen amb neguit
per divisar amb ulls petits
el més enllà,
tota una proesa
S’agafa al manyoc de cordes
presoneres de la seva fita
i s’enfila amb ferma voluntat
pujant a corre-cuita
Assegurant els peus en una aresta
s’atura allà dalt i mira,
destria entre els núvols el més blanc
per escriure-hi la seva gesta
Un teixit de llum travessa l’estació
i enfoca els camins d’unes rajoles,
totes semblants
però amb infinitat d’ombres
que deixen el seu pas.
Un hàbil lladruc travessa l’estació
i el tret de sortida dóna,
tot plegat una maniobra
per fer-nos moure,
un xiscle puntual que ressona,
que fa de les rajoles vies
per on circulen les nostres vides.
Sense permís
s’asseu sobre la seva falda,
i, com qui no vol la cosa,
el pas prohibit
i tancat amb balda.
Setinat el barri
amb pinzellades de concòrdia,
el compte enrere no s’atura
i va traçant una línia divisòria,
una fractura.
Una onada gegant,
una il·lusió amb l’embranzida
de tot un poble,
això és que cal
per fer fora la maleïda ve doble.
Un dia tant especial
com avui
i tu segueixes amb mi,
fent-me costat.
Et fas gran, ens fem grans
però segueixes sent igual,
igual que abans.
Com descriure el que ets
sense saber el que sóc jo
fent-te costat.
Per molts anys… petita,
espero que gaudeixis del teu dia.
T’estimo.
Dedicat a la Júlia
En primer pla,
l’estel ferit
de sal a les venes
i artèries de 30 m2.
Altres temps,
families de pescadors
vivint com a sardines
però amb la roba ben estesa
i el timó enfocat cap a mar.
Al fons, emboirat
i amb signes de poca ètica,
un nyap.
Monstre embotit
construït per les hienes,
un hotel amb suites i spa.
Gris futur,
potser fruit de la inestabilitat.
Mar i boira,
vent de llevant que esborra l’horitzó,
que cobreix la sorra d’escuma
on les gavines hi troben almoina.
Una silueta voreja la frontera
i amb passes grans al destí s’aferra,
no s’atura,
aguanta el tipus
malgrat la força de la natura,
ambaixadora d’aquest meu poema.
Lluny del tumult de la ciutat confosa
camina, amb els seus gossos lligats,
un home.
No conec el seu nom,
és un interrogant sepultat a la sorra,
un supervivent.
Camina amb la reverència del dia
i emprenc camí amb ell.
El segueixo sense saber on em porta,
fins quan,
fins què.
Guardo només una instantània
i l’adéu que no vaig dir
ni diré…
ho diu el vent.
Conquistat per la casualitat
m’acosto per fer-me un espai
entre els seus anhels ocults.
Les mans sobre les cames descansen
i assaboreixen el temps que circula entre els dits.
Els peus, conscients que són adults,
es reconeixen un a l’altre besant-se les ferides.
Les parpelles abracen els ulls cansats
mentre els llavis callen emmudits
i de la boca no cau saliva,
perquè aquest és el seu moment,
és ara,
en el repòs sense moviment
que la llum s’expandeix com un mantra.
Marxo amb l’instant guardat
i amb la pau encomanada.
Retallo l’horitzó amb tisores
i enquadro l’ambivalència
sense mostrar altres realitats.
Maquillada per unes hores
amb el blau de la benevolència
la mar amaga el seu fons maltractat.
Sota la pau hi han excavadores
i molta turbulència,
una marea s’està preparant.
El dia ha portat la llum
i les petites veritats ressalten.
La sorra humil, com la vida,
ens impregna de minúsculs records
que amb els anys, sense raó, callem.
Els guardem en blanc i negre,
tenen el só d’un timbre de bicicleta
o són rodons com una pilota.
Abandonem el joc
perquè no fa per nosaltres,
ja no diem aquella paraulota…
ens tapem la intimitat
sota la falda de la vergonya.
Pujo per l’avinguda contant els cotxes,
si arribo a casa i no trepitjo cap ombra
el Barça guanyarà la Copa.
