Sóc el protagonista
que fa sonar la claqueta,
dirigeixo el meu personatge
mentre escric la banda sonora
entre bambolines i cametes.
Potser no sóc del tot conscient
del paper que em toca,
però gaudeixo quan ella s’apropa,
i em besa…
Talleu, és bona!
A MADIBA
Fora de la nit que em cobreix,
negra com l’abisme de pol a pol,
agraeixo a qualsevol Déu que pogués existir
per la meva ànima inconquerible.
En les ferotges urpes de les circumstàncies
ni m’he lamentat ni he donat crits,
sota els cops de l’atzar
el meu cap sagna, però no s’inclina.
Més enllà d’aquest lloc d’ira i llàgrimes
és imminent l’horror de l’ombra,
i no obstant això l’amenaça dels anys
em troba i em trobarà sense por.
No importa com d’estreta sigui la porta,
quan carregada de càstigs la sentència,
sóc l’amo del meu destí:
sóc el capità de la meva ànima.
“INVICTUS” de William Ernest Henley
BOMBOLLES
De la seva boca segura
esclata de forma subtil
un respir de força,
una volada d’anhels.
Porta colors de rialla
i la buidor per dins,
el seu temps s’acaba
quan la toques amb els dits.
CLIC
Enfilo el carrer
sense saber on em porta
gaudint de la carícia
que em provoca la seva ombra
Petjades
els camins de cada història
il·luminant per un temps
les derrotes i victòries.
Una fugida,
una esperança,
un interruptor per interrompre
aquest instant que avança…
clic
BLOG ME TENDER
Tinc fred, escalfa’m,
si tu, la de la riota,
no t’amaguis darrere les ulleres
que et sento,
una mica lluny,
però no sóc idiota.
Tinc fred, tremolo per veure’t,
no tindré prou amb unes hores,
així que agafa un vol
i vine prompte.
Aquí t’espero, tinc fred,
escalfa’m que sóc mar gelat
i tu la meva al·lota.
NO VAIG DESENFOCAT
Descriure’t…
posar-te per damunt un vestit
potser gran,
potser petit,
quin dilema!
Descriure’s…
despullar-se mentre escrius,
extreure paraules amb els dits
i penjar-les als ulls dels vius,
com aquest poema.
TOT UN REGAL
Apareixes amb un regal
i en són dos en un,
m’has tocat dins el meu envoltori.
Quan somrius res no cal,
ens coneixem un munt,
compartim el mateix territori.
DESCOLORIT
La vida passa per la mort
i la mort per la vida.
Ser viu, ara i aquí,
ja és passat i record
d’un demà que potser no arriba.
Amb el present al dit
ressegueixo les gotes de pluja
que llisquen pel vidre,
es descoloreix el dia
per deixar pas a la nit
i a la lluna intangible.
00:43 – 41° 23′ 17″ N, 2° 11′ 15″ E
Entre fanals de benvinguda
acomodo la meva espatlla,
un cop més.
al teu tronc de seda.
Venedors de llaunes em saluden
amb la mà lliure i cansada,
forta com res,
com la lluna plena.
Surten les rates i salten
cercant engrunes d’un passat,
d’un moment,
sempre la mateixa cadena.
Els ocells ja no canten,
observen endormiscats des de dalt
com passa el temps
una nit de tardor a la Ciutadella.
PROPERA ESTACIÓ
A dalt d’un tren que ens porta lluny
una aturada s’agraeix,
cap a on anem depèn de cadascú
sense oblidar d’on vens.
I recolzada a la finestra
amb ulls marrons,
tot recordant aquests quinze anys
viatjant tots junts.
I recolzada a la finestra
d’un vagó
tot recordant aquests quinze anys…
Aniversaris i estacions,
uns que partiren no saps on,
maletes plenes de records,
coixins d’un viatge
sense retorn.
I recolzada a la finestra
amb ulls marrons,
tot recordant aquests quinze anys
viatjant tots junts.
I recolzada a la finestra
d’un vagó
tot recordant aquests quinze anys…
Dedicada a l’Ona. Música i lletra: Sito Rius
